ENTREVISTA A ALBERT PIÑEIRA

AUDIO: http://mhznet.myvnc.com/template/eap.mp3

ENTREVISTA A ALBERT PIÑEIRA (Ajuntament de Puigcerdà)

N: Avui dia 6 d’octubre del 2014 em reuneixo amb el senyor Albert Piñeira i  Brosel, actual alcalde de Puigcerdà. Si m’equivoco corregeixi’m. Vostè va néixer a Puigcerdà, té 34 anys, va estudiar ciències polítiques i administració a la Universitat Pompeu Fabra, és militant de Convergència i Unió i alcalde de Puigcerdà des del juny de 2011.

A: Després també sóc diputat a la Diputació de Girona des del 2007 i vaig fer una altra llicenciatura que es diu ciències del treball.

N: Des d’aquesta perspectiva de treballador de la Generalitat, va poder apreciar algun interès per part de la població cap a la col·laboració amb França?

A: En l’àmbit de la cooperació transfronterera fa anys que existeixen temes de col·laboració. Te’ls anomeno i si vols després em preguntes. Nosaltres, iniciatives en matèria de cooperació transfronterera o coses en que ens relacionem els dos estats en tenim varies a la Cerdanya.

La primera és l’aigua de Puigcerdà: l’aigua ve de més amunt de la Tour de Querol (França) a través d’un canal anomenat Canal Internacional de Puigcerdà, que el propietari és l’Ajuntament de Puigcerdà. A més existeix una comissió (Comissió Administrativa del Canal Internacional de Puigcerdà) formada per sis persones (la meitat del cantó català i l’altra meitat del cantó francès). El president d’aquest ens és l’alcalde de Puigcerdà, però també té un gerent francès, que un any és l’alcalde d’Enveitg i l’altre l’alcalde de la Tour de Querol, i dos regants per cada banda.

Un altra cosa amb la que ens relacionem és la depuradora. A la depuradora de Puigcerdà (l’EDAR del barri de Sant Julià) hi depura les aigües també el municipi de Bourg-Madame.

Des de fa anys, qui fa d’alcalde fa també de president de la Fundació Hospital de Puigcerdà. A l’antic hospital teníem des del 2003 un conveni amb l’hospital Sant Jean de Perpignan en virtut del qual els/les pacients podien venir a Puigcerdà per dos àmbits de l’atenció sanitària: les urgències i els parts. El sistema era que ells venien aquí i nosaltres els facturàvem la despesa a Assurance Maladie en funció del preu que determinaven les tarifes. Ara el projecte de cooperació transfronterera més important que s’ha desenvolupat mai, el de l’Hospital Transfronterer, comporta un canvi: el pacients francesos a no venen a un hospital nostre sinó que l’hospital és dels dos. Aquesta és la diferència, ja que abans venien a un hospital nostre i els cobràvem pel servei que gastaven.

Altres projectes que s’han fet en matèria de cooperació transfronterera estan orientats cap a l’inventari de camins de muntanya. Ara tenim en ment projectes sobre integració ferroviària i un altre d’integració social compartit entre CÀRITAS aquí i associacions d’acció social al costat francès.

Fa un parell d’anys es van desenvolupar unes iniciatives en matèria de promoció turística (la primera es produí el 2012 i va ser una guia de 24 itineraris transfronterers editada per l’Ajuntament de Puigcerdà, el Consell Comarcal i la Communauté des Communes). La llista és llarga, hi ha molts exemples. Amb això el que vull dir és que la cooperació transfronterera a la nostra comarca ve de lluny perquè, en definitiva, som una unitat des del punt de vista geogràfic, cultural, econòmic... Ara bé, no ho som des del punt de vista administratiu perquè estem separats en dos estats des del Tractat dels Pirineus i, el cantó català, en dues províncies. Això a forçat que ens hàgim d’entendre en molts temes,  que al llarg del temps s’hagin produït cooperacions transfrontereres i que les relacions que abans es produïen a nivell ciutadà s’hagin estès fins l’àmbit de les administracions.

 N: Llavors, de tots aquests projectes que m’ha dit n’hi ha alguns que són anteriors al teu mandat, no?

A: Exacte. Per exemple l’hospital, el projecte d’acció social i la guia de senderisme són d’aquest mandat.

N: Quin va ser el primer projecte on va intervenir?

A: Van ser els de promoció turística i el de l’hospital, que ja estava començat. Ara n’estem desenvolupant un altre: una guia de patrimoni cultural amb 20 rutes que recolliran l’oferta d‘ambdues bandes en matèria de patrimoni històrico-artístic (esglésies, ermites, castells, museus...). La idea és que totes les Oficines de Turisme de la comarca tinguin, per àmbits temàtics, publicacions conjuntes de tota la comarca.

N: Gràcies a la presentació que es va fer el 20 de setembre per la 32ena Diada de Cerdanya tinc prou informació del nou hospital, però m’agradaria que fes cinc cèntims de la seva experiència en el desenvolupament del projecte tan sobre les  dificultats com les expectatives.

A: Del projecte d’un hospital transfronterer se’n va començar a parlar als anys 90, però s’hi va començat a treballar fa deu anys. Resumint molt l’Hospital és un projecte de cooperació transfronterera en matèria sanitària; és un projecte sanitari compartit més que la construcció d’un edifici. M’explico: la construcció d’un edifici és molt important, però en el cas d’aquest hospital només afecta a la dimensió. Aquí el que és singular és el fet de fer un projecte sanitari compartit. L’organisme que gestiona tot això es diu Agrupació Territorial de Cooperació Transfronterera Hospital –Cerdanya (AECT-HC). Una AECT és una persona jurídica que agrupa tan les administracions d’un costat com les administracions de l’altre. Llavors hi ha un consell d’administració on el 60% dels membres són de la part catalana i el 40% de la francesa. L’Hospital funciona amb un pressupost (un 60% aportat per la sanitat catalana i un 40% per la sanitat francesa). La seva construcció ha costat 41.000.000€ d’on 30.000.000 han estat per la construcció i 11.000.000€ per l’equipament. Aquí el finançament sempre ha estat igual: 60% la part catalana i 40% la part francesa. 

N: Perquè no són del 50%-50%?

A: Ara t’ho explico, només un incís. De la part de la construcció el 60% són  fons europeus i el 40% és el que s’ha repartit 60%-40%. De la part d’equipament , no hi ha finançament europeu i s’ha fet la proporció 60%-40%.

Perquè la proporció 60%-40% i no 50%-50%? Això respon a la proporció de la població. Al nou hospital s’atendran aproximadament uns 33.000 habitants més els que vinguin els caps de setmana i festius, però de la població resident  el 60% aproximadament són de la Baixa Cerdanya i el 40% de l’Alta Cerdanya. Per tant aproximadament el 60% dels pacients seran de la part catalana i el 40% de la francesa. Així s’han aplicat els percentatges al finançament.

També hi haurà equips mixtos, professionals d’un costat i de l’altre. La idea és que a la llarga hi hagi un 60% del personal de la part catalana i el 40% restant de la part francesa. Ara això no és així, sinó que n’hi ha més de la part catalana perquè aquí ja hi havia un hospital i tot el personal prové d’aquest. La Fundació Hospital de Puigcerdà té 3 potes: la primària, la residència i l’atenció especialitzada. Aquesta darrera és la que s’ha traslladat al nou hospital i nosaltres continuem tenint la nostra residència i la nostra primària. El personal que estava treballant a la Fundació Hospital de Puigcerdà, l’hem traslladat tot cap allà, que són 147 persones. Per tant, de les 170 persones que són ara, 147 provenen de l’antic hospital. Això vol dir que el gruix de personal és principalment català, però esperem que en el futur els pacients francesos vinguin aquí i que el personal aconsegueixi la proporció 60%-40%. Aquest és el percentatge que es va respectant sempre, tot i que en el consell d’administració els acords importants no es prenen per votació de la meitat+1, sinó per majoria qualificada ja que sinó la part catalana sempre podria imposar la seva opinió.

La singularitat del projecte no està en la construcció d’un edifici, sinó en fer un projecte sanitari compartit, integrar dos sistemes sanitaris en un. Hi ha dos models sanitaris al món: els sistemes nacionals de salut i els sistemes de seguretat social. Nosaltres utilitzem el primer i ells el segon, és a dir, ells poden triar el centre on van i nosaltres no (el tenim assignat). També tenim dues administracions públiques diferents (a Espanya la sanitat està descentralitzada mentre que a França no, és un model centralitzat), dos carteres de serveis diferents, dos marcs jurídics diferents... Trobem diferències culturals i lingüístiques, la qual cosa comporta que s’hagi de garantir que a cadascú el puguin atendre en la seva llengua.

 N: Llavors això ha suposat que els catalans necessitessin un nivell de francès o a l’inrevés?

A: El que garanteix l’hospital és que a tu t’atendran en la teva llengua, que no vol dir que el que treballa allà hagi de saber català, castellà i francès. Això vol dir que hi ha d’haver professionals d’un costat i de l’altre. Nosaltres, des de la Fundació Hospital de Puigcerdà vam oferir una formació en francès mentre que en el costat francès potser han anat una mica més endarrerits en aquest sentit.

En definitiva, s’han integrat dos sistemes de tot en un. També hi havia moltes diferències culturals i d’altres tipus (cuina, horaris, tuteig...).

L’AECT s’encarrega de més coses a part de l’hospital. L’AECT té 3 potes: el transfronterer, el Pole Santé (centre geriàtric d’Err) i Pole Pediatrique. El cas de l’hospital ha estat un procés llarg i difícil perquè mai se n’havia fet cap a la Unió Europea, no hi havia cap model a copiar i tot s’havia de fer nou. Per tant, s’havien de trobar noves solucions, la qual cosa ha causat incerteses, però globalment s’ha pogut resoldre tot. Així guanyem un centre sanitari més modern, gran i ben equipat, que ofereix més serveis i que ha tingut finançament europeu. Hem fet un projecte pioner a Europa que segur que copiaran.

Com a dificultats... Posar en marxa un hospital sempre és molt difícil i si és transfronterer encara més.

 N: Tot i aquests inconvenients, hi ha bones expectatives?

A: Sí. D’una banda esperem que en converteixi en un centre sanitari referent en medicina de l’esport i de muntanya. De l’altra serà més fàcil contractar personal de fora ja que se’n sentiran més atrets. Després de tot, ha estat complicat i difícil, però crec que s’ha pogut resoldre bé.

N: El projecte de transport per arribar a l’hospital afecta tan a l’Alta com la Baixa Cerdanya?

A: Hi ha tres coses aquí. Primer, els autocars de l’Alzina ja tenen una parada a l’hospital. Segon, l’Ajuntament de Puigcerdà traurà un sistema de transport urbà que permetrà connectar el centre del poble amb l’hospital. Tercer, seria interessant que els autobusos del Consell General que van fins a Perpinyà hi tinguessin una parada també.

N: Sobre l’escorxador, no sé si el projecte s’ha cancel·lat o ha tirat endavant.

A: L’escorxador transfronterer és un projecte que s’estava fent a Ur i te’n pot informar millor en Ramon Moliner. Sé que algun dia hi haurà escorxador perquè els ajuntaments ja ens estem desfent dels municipals.

N: Segons tinc entès des del 1981 es celebra la Diada de Cerdanya. Que n’opina d’aquesta festivitat, tan en l’àmbit recreatiu com polític?

A: La Diada de Cerdanya la va crear l’Institut d’Estudis Ceretans, concretament el seu fundador (Salvador Torrent Massip). El sentit reivindicatiu de la Diada tenia més sentit en aquella època, quan no s’havien desenvolupat tantes iniciatives de cooperació transfronterera com les actuals. La Diada s’ha continuat celebrant mantenint la part reivindicativa i de defensa de la unitat cerdana, però ara és sobretot una jornada de treball on ens reunim tots els alcaldes per  marcar les estratègies i polítiques a desenvolupar aquell any. Amb el temps també a esdevingut una jornada més lúdica i festiva.

N: El alcaldes formeu el Consell General de Cerdanya, no?

A: Sí, tot i que és un òrgan no oficial.

N: L’últim cop que us vau reunir va ser per la Diada?

A: Sí.

N: Només us reuniu una vegada a l’any?

A: Normalment sí perquè a la Baixa Cerdanya ja hi ha un consell d’alcaldes, a l’Alta existeix la Communauté des Communes i hi ha una AECT constituïda amb representants dels dos costats i que fa els tràmits legals. El Consell General de Cerdanya és més simbòlic.

N: Quins temes debateu normalment?

A: Depèn de l’any. Per exemple aquest vam parlar bàsicament de quatre capítols: mobilitat, acció social, cultura i promoció turística. Cada anys canvien, se’n trien un o diversos al voltant dels quals pivota la Diada. Ara bé, aquesta jornada és més per marcar objectius, estratègies, polítiques públiques... Després ja hi ha el Consell Comarcal, la Communauté des Communes i l’AECT. El Consell General de Cerdanya és més a nivell simbòlic, tot i que també s’hi decideixen coses, però és més voluntarista.

N: S’hi fan propostes de projectes a les reunions?

A: Sí.

N: Hi ha diferències entre les propostes que fan els alcaldes de l’Alta i la Baixa Cerdanya?

A: No perquè en consensua entre tots. Una de les altres iniciatives que ha sortit aquest any i que vaig llançar jo fa un temps és la creació d’un forfait únic per totes les estacions d’esquí de la Cerdanya, com l’Alp 2500.

N: Quan feu la proposta d’un projecte, quin és el procés perquè s’acabi duent a terme?

A: A l’Assemblea les coses no es voten, sinó que se’n parla i es decideixen per consens. A partir d’aquí... Precisament aquesta va ser una de les coses que jo vaig insistir molt aquest any, que hem de saber com portem a la pràctica els acords un cop els hem decidit. Aquest any es va determinar d’aconseguir-ho a través de les administracions constituïdes o, en casos concrets, es decidiria quins municipis se n’encarreguen. Repeteixo, com que es voluntarista, no hi ha un procediment reglat.

N: Actualment quins projectes existeixen?

A: Hi ha el projecte d’acció social que estaria més vehiculat a la integració laboral a través de la roba que es recull.

També hi ha el projecte de coordinació ferroviària per convertir Puigcerdà en la ròtula dels Pirineus. Això vol dir que els trens catalans i francesos haurien d’arribar aquí, hauria d’haver connexió d’horaris i tarifes i els trens haurien d’enllaçar els uns amb els altres. En aquest cas s’han de posar d’acord dues administracions públiques diferents i dos operadors diferents (el Service Nationale de Chemins de Faire- SNCF per la banda francesa i la RENFE per l’espanyola).

N: El de patrimoni n’és un altre d’emergent.

A: Bé, aquest està a punt de veure la llum.

N: Per dur a terme un projecte, quin seria l’organigrama a seguir?

A: Depèn. Hi ha tres grans nivells d’administracions públiques: l’estatal,  l’autonòmica i la local i cadascuna s’organitza en funció de la matèria i del territori. Llavors, en funció de qui sigui la competència, es determina a qui li correspon desenvolupar la iniciativa. No és una jerarquia, sinó que cadascú té les seves competències i les exerceix com vol.

N: Personalment, en quins àmbits creu que cal fer més èmfasi per a noves cooperacions?

A: Bé, una altra cosa on es treballa és el BATXI-BAC. Resumint molt aquest projecte permetria que les alumnes que fessin la secundària a l’institut de Puigcerdà, a banda del temari que tindrien, si fessin una part de les matèries en llengua francesa i altres assignatures sobre la cultura francesa,  podrien acabar tenint la doble titulació. BATXI-BAC és precisament la contracció de com es diuen les dues secundàries a un costat i l’altre.

N: Això permetria als alumnes anar a una universitat a França i Espanya, no?

A: Tindries la secundària francesa.

N: I aquest projecte està tirant endavant?

A: Sí. Nosaltres vam començar a parlar-ne fa uns tres anys amb els serveis territorials d’ensenyament a Girona, que també tenien interès en fer-ho. Ara es tractaria de mirar si l’institut podria assumir-ho, que ja s’està fent, i de mirar si es té suficient professorat amb competències i aptituds en llengua francesa.

Ja col·laborem en molts àmbits (salut, benestar social, aigües, promoció turística...). Ja n’hi ha tants que volem acabar primer els que tenim. Un altre projecte que es va desenvolupar ara fa un temps és la creació d’un clúster per  la promoció turística de la Baixa Cerdanya, l’Alta Cerdanya, Capcir i Conflent.

  N: Bé, les meves preguntes ja s’han acabat. Si vol afegir algun comentari...

A: Simplement dir que quan es desenvolupen projectes transfronterers tot és més lent i difícil, però normalment el resultat sol valer la pena. De fet nosaltres estem condemnats i obligats a entendre’ns perquè estem a tocar de l’altre. Cooperem perquè en veiem la necessitat, perquè és positiu i ens beneficia a tots. De fet, aquests projectes són els que donen sentit a la Unió Europea: és més fàcil veure la necessitat de cooperar a la Cerdanya que entre Madrid i París.

N: Doncs això és tot. Moltes gràcies pel seu temps.

A: Que vagi bé el treball.

N: Gràcies.

ENTREVISTA A RAMON MOLINER

AUDIO:http://mhznet.myvnc.com/template/erm.mp3

ENTREVISTA A RAMON MOLINER (Consell Comarcal de Cerdanya)

N: Avui dilluns 14 de desembre parlo amb en Ramon Moliner, president del Consell Comarcal i alcalde d’Alp.

La meva primera pregunta és des de quan forma part del Consell General de Cerdanya, la reunió d'alcaldes.

R: Consell Comarcal de Cerdanya?

N: No, General, és a dir, el conjunt d'alcaldes de Cerdanya, tan de l'Alta com de la Baixa. No sé si sap al que em refereixo...

R: Sí, ja sé.

N: És a dir, des de quan és alcalde?

R: Sóc alcalde des del 2011, aquesta última legislatura.

N: Coneix projectes anteriors al seu mandat, és a dir, abans del 2011?

R: Si

N: Quins són?

R: En projectes transfronterers ja fa anys que hi ha col·laboració, justament perquè la Cerdanya és una comarca que la frontera és un fet totalment artificial: és una única vall i, per tant, col·laborar és fàcil. Fa anys que es va començar a col·laborar amb els programes INTERREG (els que proporcionen finançament per projectes comuns). Es va començar a fer una ruta del romànic per tota la zona de la Cerdanya francesa, però que anava més amunt (arribava gairebé fins Perpinyà), tot el que és Cerdanya i l’Alt Urgell. Consistia en fer una ruta d’ermites romàniques. Es va fer un material escrit (llibres i fulletons) i també, enmig de les esglésies, es van fer uns panells que dibuixaven la planta .

Després, en una altra edició, es va fer un projecte que tractava un estudi de viabilitat d'un possible escorxador transfronterer i un hospital transfronterer. En la següent edició aquests projectes es van portar a la pràctica: l'hospital ja està funcionant i l'escorxador està molt avançat en quant a la seva construcció.

E: Jo sé que de l'escorxador s'encarrega Ur, si no m'equivoco...

R: Està situat en el municipi d'Ur i l'hospital està al municipi de Puigcerdà.

(Parla per telèfon)

N: Sobre l'escorxador, jo havia escoltat rumors que s'havia cancel·lat el projecte.

R: No. El que passa és... És cert que el tema de les dificultats econòmiques per part de les administracions fa que vagi més lent del que voldríem però va...

N: Tirarà endavant.

E: Si, si.

N: Bé, el primer projecte on vostè va col·laborar activament, quin seria?

R: Com a president del Consell Comarcal, diríem que en projectes transfronterers encara no he participat en cap perquè tots els que hi ha estan vius. La propera convocatòria de fons INTERREG o POCTEFA, que ens ha de permetre fer coses noves, encara no s'ha convocat. Per tant, com a president no n’he encetat cap, però com a gerent sí que hi havia participat. Per exemple en la ruta romànica i en un altre que es deia contracte de riu: projecte que consistia en fer una auditoria al voltant del riu Segre (riu transfronterer). També vaig participar en altres de temes relacionats amb l'aigua  i, finalment, el que hem dit de l'escorxador i l'hospital.

N: Sobre l'hospital, que n’opina? Creu que podrà tirar endavant, hi ha bones expectatives, ha tingut bona acollida?

R: Si. Està clar que totes les coses noves costen de fer. En aquest cas, un hospital transfronterer era la primera vegada que se’n feia un i és normal que apareguin dificultats, però també n’apareixerien si fos un hospital nou que no fos transfronterer. En aquest cas hi pot haver alguna cosa afegida perquè hi ha metges d’ambdues bandes. Això no vol dir que treballin de forma diferent, però hi ha protocols diferents, problemes amb l’idioma... Bé, amb bona voluntat tot això es supera. Al cap d’uns mesos de funcionament tot va agafant el seu ritme normal i serà una instal·lació que funcionarà, està clar.

N: D’altra banda, quina és la seva opinió respecte la Diada? Clar, va començar sent un esdeveniment reivindicatiu i festiu i ara coincideix també amb la reunió d’alcaldes.

R:  Bé, les reunions d‘alcaldes són un acte més de la Diada. Ja des del principi va ser un dia de retrobament de les dues Cerdanyes i un dia festiu en comú, però, tot i no estar pautat, també es produïen reunions d’alcaldes. A partir d’un cert moment es decideix institucionalitzar-ho i es preveu un espai del dia per parlar d’assumptes comuns, el que s’ha anat treballant durant l’any i de projectes futurs: és un moment de debat.

N: Les reunions només es produeixen el dia de la Diada o se’n fan més al llarg de l’any?

R: Aquell dia expressament estem convocats tots els alcaldes per assistir-hi, però la resta de l’any també es fan trobades sobre temes comuns. Aquestes reunions potser són de menys gent, perquè aquell dia la voluntat és que hi siguin tots els alcaldes. Per tant, al llarg de l’any hi ha certs moments en que ens trobem, a vegades amb un sol alcalde per tractar temes concrets (depuradora, sèquia...) o amb diversos per parlar de projectes com l’escorxador... Hi ha bona comunicació, una relació molt fluïda entre les dues Cerdanyes.

N: Quin idioma es sol parlar?

R: Predomina el català, però si algú necessita parlar en francès no hi ha cap problema. Es va canviant.

N: Els projectes que proposen a les reunions els alcaldes de l’Alta i la Baixa Cerdanya són semblants? Tenen els mateixos interessos?

R: Com que compartim un mateix territori, els temes que es proposen solen ser comuns. Per exemple, com que compartim un riu i a ambdues bandes ens interessa que les aigües estiguin netes, existeix la depuradora  de Puigcerdà que també depura les aigües d’Angoustrine, Bourg-Madame, Dorres... Això ens permet afrontar un problema comú.

N: A part del Consell Comarcal, la Communauté des Communes i l’associació d’alcaldes, hi ha alguna institució que sigui extraoficial? Jo conec l’Institut d’Estudis Ceretans i el Grup de Recerca. En podria dir algun més?

R: L’Institut té una branca a la banda francesa i, a més, existeixen Amics de Cerdanya, corals, associacions d’empresaris... També tenim una entitat comuna que està creada entre el Consell Comarcal i la Communauté des Communes: una AECT. Aquest ja és un organisme transfronterer de per sí que s’encarrega de presentar nous projectes de cooperació.

N: Sé que existeix un projecte sobre un fulletó de patrimoni cultural de la Cerdanya i un altre d’integració laboral. A part d’aquests, en coneix algun altre de rellevant?

R: A causa de la crisi, es va proposar unir l’oferta d’ambdós costats en l’àmbit de la promoció turística. S’hi va començar a treballar i ja s’ha fet material turístic, com per exemple un fulletó de rutes per la Cerdanya o el que has comentat de patrimoni cultural. Arrel d’això han sortit coses noves: cooperacions en temes de formació sanitària, de medi ambient (biomassa)...

Aquí ho natural és col·laborar, si anteriorment no es feia era perquè la  força dels Estats no ho permetia. La Unió Europea ha permès fomentar les cooperacions a nivell de legislació, de mitjans... 

N:  D’altra banda, sap quelcom sobre el BATXI-BAC?

R: D’això se n’ha parlat. Es creu favorable per la comarca l’existència d’un Batxillerat comú que tingués la doble titulació. Això, a nivell d’idioma, permetria que s’acabés coneixent el català, el castellà i també el francès. És una idea que està allà i que si mai es té l’ocasió de fer-ho, doncs es potenciarà. És veritat que a vegades com a idioma estranger es tendeix cap a l’anglès, però em de tenir en compte que tenim uns veïns francesos. El que ens preocupa és que un ciutadà de Puigcerdà per comunicar-se amb un de Bourg-Madame hagi de recórrer a l’anglès.

N: A part de la sanitat, amb l’hospital, i l’educació, si es pogués impulsar el BATXI-BAC,  en quins altres àmbits creu que hauria d’avançar la cooperació?

R: Turisme, tot i que no hem d’avançar perquè ja estem fent coses. Bé, el que et deia abans, les quatre potes bases de la col·laboració són salut/sanitat, aprofitament forestal, medi ambient i turisme.

N: Doncs, si vol afegir alguna cosa que jo potser no li hagi donat gaire importància...?

R: Em sembla que ho hem repassat una mica tot.

N: Doncs bé. Gràcies pel temps, per l’acollida i la informació.

R: Que vagi molt bé.

ENTREVISTA A JOAN MONTANÉ

AUDIO: http://mhznet.myvnc.com/template/ejm.mp3

ENTREVISTA A JOAN MUNTANÉ (Amics de Cerdanya)

N: El meu treball és de cooperació transfronterera, en general. Per això volia parlar sobre Amics de Cerdanya, perquè no he pogut trobar gaire informació. Llavors, és una associació...? 

J: És una associació que va néixer sobre l'any 75 (1975). En  aquella època hi havia l’interès de publicar una revista comarcal i perquè donessin permís les autoritats del moment havies de tenir una associació al darrera. Llavors es va crear Amics de Cerdanya, perquè poguéssim editar la revista Rufaca. Aquesta va ser la història. El que passa és que la revista Rufaca va durar una colla d'anys, fins que econòmicament no va ser viable i vam tenir un forat econòmic molt important. El vam poder pagar, vam mantenir l'associació i va desaparèixer la revista.
L'entitat ara, doncs, fa poca coseta. Bàsicament el que fem nosaltres és el calendari cerdà. També vam ser els impulsors, juntament amb l'Institut d'Estudis Ceretans,  d'unes jornades sobre el Tractat dels Pirineus que es celebren cada any al voltant del 7 de novembre i que s'anomenen Jornades Memorial Torrent Massip. Aquestes són una mena de jornades de reflexió històrica, però sobretot pensant de cara al futur: si sabem d'on venim, sabem on podem anar; no? Doncs aquesta és la història, bàsicament és això. No vol dir que puntualment fem coses... Doncs mira, fa tres o quatre anys vam organitzar, juntament amb la Universitat de Barcelona, una jornada sobre bandolerisme. Hi vam col•laborar econòmicament perquè coneixíem el professor que ho organitzava, un historiador, i vam dir:" Home, fem alguna cosa aquí tal sobre nyerros i cadells". Com faltava una mica d'ajuda econòmica, doncs els vam ajudar i vam fer aquestes jornades. Fem petites iniciatives d'aquest estil.

N: I llavors hi ha socis o algun...?

J: No. Bàsicament nosaltres som la junta directiva, que no ens cobrem quotes a nosaltres mateixos, i mai no hem fet cap campanya fora per tenir socis. Això està molt mal fet perquè es podria pensar que som un cercle tancat que no volem gent de fora, que ens ho volem fer tot nosaltres i no és veritat. El que passa és que som tan poca cosa que només ens trobem un cop l'any per discutir sobre l'estat de comptes que ens ve donat pel calendari cerdà o si hem fet alguna subvenció econòmica en alguna entitat. Mira, el calendari cerdà està germanat amb un calendari que es publica al sud de València. Aquest calendari va patir una greu crisi econòmica i ens van demanar ajuda. Nosaltres se la vam proporcionar. Fem coses així. 

N: Sou absolutament només l'equip directiu o hi ha alguna participació més?

J: No. També fem una cosa que durant molts anys hem fet: el Cerdà de l'Any.

N: Si

J: El Cerdà de l'Any, a més de l'IEC i, durant molts anys Ràdio Pirineus, també compta amb un jurat extern a nosaltres. Això és el que hem anat fent.

N: I llavors, a part d'aquestes activitats, en feu alguna més? Potser ara que no publiqueu la Rufaca, teniu alguna altra publicació...

J: No, no. Fem poca cosa més. Mira, durant molts anys també hem col•laborat en la Diada de Cerdanya. Després, des de fa potser més de 10 anys, celebrem la commemoració del Tractat dels Pirineus fent una ofrena floral i uns petits parlaments a la plaça dels Herois.

N: D'acord. Si es pogués tirar endavant, teniu algun projecte en ment? 

J: Si. En aquest moment tenim tres coses, tres projectes. 
Un és... Sabem que sobre els anys 20 Gaudí va estar a Puigcerdà: es trobava molt malament i els metges li van dir que fes un canvi d'aires, tot i que aquí va recaure i va tenir unes febrades. Sembla ser que, amb aquestes febrades, es va inspirar per la façana de la Passió de la Sagrada Família. Tenint en compte això i que ell es va allotjar a l' Hotel Europa del final de la plaça Cabrinetty, estem en contacte amb l'arquitecte de la Sagrada Família (Jordi Bonet) per, l'any que ve, descobrir una placa que dirà: “En aquesta casa Antoni Gaudí es va inspirar per la Façana de la Passió”. Aquest és un projecte.

Tenim un altre projecte en col•laboració amb els de Perpinyà, els quals ens van exposar el següent: “Al Montserrat hi ha un camí, que es diu el camí dels Degotalls, on hi ha unes peces de ceràmica amb tot de Mares de Déu. Ens agradaria molt que hi hagués una Mare de Déu nord-catalana”. Com que no sabien de quina porta ficar, nosaltres vam fer les gestions i ens vam posar en contacte amb l'abadia del Montserrat. Ara volem posar unes rajoles d'una Mare de Déu nord catalana i hem triat la de Font-Romeu. Serà la Mare de Déu de Cerdanya.
La tercera cosa que estem batallant és el... Resulta que hi ha una població, que t'ho ensenyaré en el mapa, que es diu Aiguatèbia. Per atzars de la vida vam saber que en aquesta població es feia una peregrinació cada set anys i, sembla ser, que podria tenir relació amb els processos de la pesta negra medieval. Llavors vam dir: “Ostres que interessant, no?”. És interessant des del punt de vista mèdic, des del punt de vista històric, religiós, cultural, etc. Nosaltres vam anar aquest any a veure l'alcalde d'aquesta població, on va hi va néixer Sant Armengol. Doncs, volem restaurar aquesta marxa. Com que es feia cada 7 anys, tocaria fer-la el 2016. Perquè sabem que és el 2016? Perquè hem trobat un document que diu que l’últim any que es va fer va ser el 1904, o sigui, haurà estat 112 anys que no s’ha fet. A nosaltres ens fa molta il·lusió recuperar aquesta tradició i ara, aquest any, amb un grup d’excursionistes farem la marxa per veure exactament el punt de sortida, el punt d’arribada i el punt entre mig (un coll que hi ha per allà).

Aquesta és la història que ara tenim entre mans, aquests són els nostres projectes. 

N: I per aquests projectes, el finançament que s’obté només és del calendari cerdà? 

J: El calendari cerdà és la tapadora... Bé, pensa que fer una marxa d’aquestes no costa res, vull dir, si l’ajuntament hi està d’acord i les hores les paguem de la nostra butxaca anant-hi, doncs no costa res. En canvi, on si que hi hauríem d’aportar alguna cosa seria en el tema de la placa de Gaudí.

Després tenim un altre projecte també, que me n’havia descuidat. En el parc del llac, el parc Shierbeck, hi havia un bust d’en German Shierbeck a al capdamunt d’una columna. Això, durant la Guerra Civil Espanyola, es va tirar a terra, es va fer malbé. Nosaltres pensem que si tenim el parc Shierbeck és gràcies a que aquest senyor va comprar tot un seguit  de propietats per fer unes torres  i unes cases enjardinades i que després va regalar a la població de Puigcerdà. Per tant, pensem que és de lògica que els puigcerdanesos li restituïm aquest bust.  Amb aquest motiu vam convidar, fa qüestió d’un mes o dos,  al cònsol actual de Dinamarca i li vam exposar el tema: va estar molt interessat. Comptem que, on no arribi la iniciativa privada, hi arribarà l’ajuntament i, on no hi arribi l’ajuntament, hi arribarà el Consolat General de Dinamarca a Barcelona. 

N: D’acord. Ja he parlat amb l’Institut, amb qui col·laboreu en el Cerdà de l’Any. Doncs, vosaltres també reivindiqueu la unitat cerdana? 

J: Per nosaltres és una qüestió sine qua non. Parlant amb força gent, et diuen: “Home, però aquella gent no volen saber res de nosaltres, ja són francesos...”, jo els hi dic: “Home, aquesta gent ha tingut un problema molt més greu que nosaltres, és a dir, a partir de la separació, l’escola francesa els ha matxucat d’una manera que els ha fet creure això”. Només has de veure les eleccions: a la banda nord, com a molt, els bons catalanistes són el 5% i el 95% és vot francès. Mira, a Aiguatèbia, que en parlàvem ara, tenen una placa grossa que diu: “Soyez propres, parlez français”, és a dir, “Sigueu nets, parleu francès”. Han fet sentir el sentiment de catalanitat com una cosa de segona categoria i arriba un moment que molta gent s’ho creu. Nosaltres pensem que és irrenunciable, és a dir, Alemanya s’ha reunificat, perquè no es pot reunificar Catalunya? Per això vam editar aquest mapa de tota Catalunya, Catalunya nord i la franja de ponent. A més, qualsevol moviment nacional a qualsevol banda del món, el primer que reivindica és la reunificació territorial i nosaltres, evidentment, la reclamem. Per això també vam col·laborar en la creació d’una escola catalana a Saillagouse, on la qual es fa el que es pot, però, com a mínim, la llengua de l’escola és el català. I no solament el català, sinó també la cultura catalana. També t’adones que a la banda nord hi ha un desconeixement absolut no només de la història, sinó també de les tradicions culturals del dia a dia. Si tu els demanes què tenim de cuina tradicional aquí, no ho saben: han perdut el tiró amb naps o altres plats típics de la nostra comarca. O, quin és el sentit de Nadal? ... Els Reis? No, el Pare Noel... La gent més vella del territori nord recorden encara que havien fet els Reis. El Pare Noel és una figura imposada per la cultura i la llengua francesa, absolutament forastera de la nostra cultura. No solament això, el Tió de Nadal o les cançons de Nadal. Un dia li explicava a un amic una mica més jove que jo, vinculat a l’escola: “Heu sentit a parlar mai del Patufet?” “Qui?” “El Patufet!” No sap qui és el Patufet, és a dir, el que per nosaltres és cultura elemental de cada dia, ells ho han perdut.

N: I per aconseguir aquesta unitat cerdana...

J: És molt difícil, però bé. Una de les maneres que hi ha és doncs intentar crear més escoles on es divulgui que hi ha una cultura catalana al costat de 50.000 cultures que hi ha al món i tan respectables són les unes com les altres. El que passa és que, a casa nostra, la prioritària ha de ser la cultura catalana. 

N: I com ho fareu això? En quins àmbits hauríeu de fer més èmfasi? 

J: Podríem fer més èmfasi si tinguéssim més pressupost econòmic en... Be, el problema que tenim és que aquestes escoles perquè funcionin necessiten que els 5 primers anys tu les financis; llavors l’Estat francès et paga alguns places de professors, la qual cosa descarrega molt econòmicament. Si tinguéssim un suport de l’Estat català que ens permetés finançar 3 o 4 escoles més a la comarca, seria una sembra a uns anys vista, però és la única manera. 

N: El que he notat fent aquest treball és que, a l’hora de fer xerrades o presentacions sobre temes transfronterers, hi assisteix poca gent. Com creu que es podria implicar a la població? 

J: No ho sé, jo no sabria... A la comarca de la Cerdanya la gent, al meu criteri, en general és poc participativa en l’ambient que transcendeix l’economia domèstica. Un exemple: socis d’òmnium cultural al Ripollès 200, al Berguedà 200, a l’Alt Urgell 200, a la Cerdanya 50.  La cultura catalana és un territori difícil, poc participatiu. Jo penso que una de les maneres és exigint als governants, sobretot del nord, el compromís per... L’altre dia estava amb l’alcaldessa de la Guingueta, que em va venir a veure. Li vaig donar uns mapes i li vaig demanar: “Escolta, quan fareu els carrers en català? Quan posareu les plaques en català?” i ella va respondre: “Ostres, no ho havíem pensat”. Això no es pot dir, però és targeta vermella que un alcalde digui que no se li havia passat pel cap posar els noms dels carrers en català. 

A més, allà tenen un problema molt important: a la Catalunya del nord tenen una figura política a cada departament, el prefet, un senyor directament nomenat per Paris per supervisar qualsevols mil·límetre que se separi de la norma legal francesa. Llavors, aquests personatges els marquen. Aquí una població, després de l’era de la democràcia, que volgués recuperar el nom i passar de Lérida a Lleida, feia un pla municipal, s’aprovava i ja està; però allà no. Allà no n’hi ha prou en que Bourg-Madame es vulgui dir la Guingueta, sinó que han de demanar permís. És complicadíssim perquè França no tolera cap moviment en pro de les cultures locals. Fixa’t, l’altre dia vaig llegir, i em va sorprendre molt agradablement, que hi havia un moviment occitanista reivindicatiu que comença a aixecar al vol. Quan es produeix aquest moviment? S’ha produït al cap de 20 anys d’escoles occitanes a Occitània. La gent gran és molt difícil que canviï de pensament, però la gent jove, si li dones l’opció de conèixer una altra realitat diferent a la que li dóna la televisió francesa, com a mínim, pot comparar i ser crític i dir: “Ostres, parlem de les espècies autòctones i no de les al·lòctones?” Doncs les espècies autòctones és la llengua pròpia: el català. 

N: Creu que, tot i que es presentin dificultats, s’aconseguirà aquesta unitat en un futur? 

J: No ho sé, però el que tinc clar en tot cas és que nosaltres ho hem d’intentar. 

N: D’acord. Doncs moltes gràcies per la informació, pel temps i això és tot.

ENTREVISTA A TOMÀS TORRENT

AUDIO: http://mhznet.myvnc.com/template/ett.mp3

ENTREVISTA A TOMÀS TORRENT (Institut d’Estudis Ceretans)

N: Avui dia 3 de desembre estic parlant amb en Tomàs Torrent, president de l’Institut d’Estudis Ceretans.

Segons tinc entès, l’Institut va néixer l’any 1978 amb l’objectiu de fomentar i preservar la cultura ceretana tant de la part francesa com catalana.

Pel meu Treball de Recerca m’agradaria avaluar la implicació de cada banda. Primerament, sabria dir-me el nombre de socis que té l’Institut?

T: Sí. Cap a 120 socis.

N: Hi ha alguna manera que us permeti determinar el percentatge de francesos i catalans?

T: Sí. Francesos n’hi ha pocs. Un primera apreciació: o bé és francesos i espanyols o bé nord-catalans i sud-catalans, francesos i catalans no perquè ho som els de dalt i els de baix. De fet, això reflexa la realitat ja que a França es senten molt poc catalans tot i que tots ho som. Crec que nosaltres hem de reivindicar-ho.

N: Jo he notat que a la part francesa es reivindica més la identitat francesa, mentre que a Catalunya existeix aquest sentiment a favor de la col·laboració.

T: Si, és així. Formalment ens vam constituir com a associació a França també (tenim una altre constitució a l’Ajuntament d’Estavar) perquè no podia existir un ens reconegut a ambdós costats. En resposta a la teva pregunta, el percentatge de socis francesos és baix (10% aproximadament). Ara bé, hi ha més col·laboració de gent aliena a l’Institut que no pròpiament socis.

N: Que comporta ser soci de l’Institut?

T: Comporta pràcticament res. Les tarifes dels socis són de 15€ / l’any, però amb això no paguem ni els sobres ni els folis. Senzillament significa col·laborar: pots anar a les juntes, demanar els comptes...També tenen dret a un descompte del 15% en els llibres de l’Institut. A part d’això, poca cosa més.

N: I aquestes publicacions, quines són?

T: Ara feia temps que no en fèiem, però n’acabem de treure una. L’Institut ha fet, des de fa molts anys, una publicació important (la seva activitat de més prestigi internacional) : els Col·loquis Internacionals d’Arqueologia. Això és, fins i tot, anterior a l’Institut perquè es va constituir per donar-los empara als. Regularment, des de l’any 74, s’han celebrat els Col·loquis o, també anomenats, Congrés Nacional d’Arqueologia de Catalunya perquè han esdevingut la trobada de científics de referència a nivell català. Ara acabem de publicar, amb tres anys de retard, els Col·loquis internacionals d’Arqueologia de 2011. Això només interessa als arqueòlegs o als aficionats a l’arqueologia.

A part d’això, hem fet publicacions de qüestions d’interès de la comarca i hem editat una sèrie de llibres: de contes de la Cerdanya, de l’Edat Mitjana a Puigcerdà, de caminades, de seguretat a la muntanya...

N: Per tant, són més llibres que publicacions periòdiques?

T: Sí. Publicacions periòdiques, a part de les que t’he dit, hi ha el Ceretania. La seva periodicitat varia a causa dels diners que costa: l’últim es va editar fa un parell d’anys. El Ceretania pretenia ser una revista de recull de recerca en tots els àmbits de la comarca. Això ho fem formalment, perquè vegis la relació entre les dues Cerdanyes, amb el Groupe de Recherches Archéologiques de Cerdagne: ho publiquem conjuntament.

Hi ha publicacions de la part francesa i de la part espanyola en francès, en castellà i en català (tot i que agradaria incloure l’anglès). Normalment es fa un breu en català i el text canvia d’idioma en funció de la persona que hagi fet la recerca.

Bé, doncs com a publicacions periòdiques el Ceretania i els Col·loquis, tot i que la periodicitat és de tres anys potser.

N: D’aquesta reduïda part de la població que està interessada en les col·laboracions, es podria dir que tenen les mateixes inquietuds?

T: Sí. Bé, no sempre tenen les mateixes. Per exemple hi ha gent que s’apunta perquè li fa gràcia participar en viatges culturals de l’Institut, altres en la Diada... El que costa més és trobar gent que li interessi la tasca en general de l’Institut. Per exemple també organitzem el Cerdà de l’any i hem aconseguit crear una petita comissió amb autonomia. Aquest és el meu somni, és a dir, que funcioni tot sol i que hi hagi grups per encarregar-se dels diferents temes. Llavors, els interessos són diversos, no exactament comuns.

N: En que  consisteixen els Col·loquis d’Arqueologia?

T: Els Col·loquis són unes trobades científiques que tracten un determinat tema en el món de l’arqueologia que es considera interessant. Llavors en convida a gent de referència a nivell internacional perquè facin ponències sobre el tema. Després s’informa  de l’existència del Col·loqui als centres de recerca i universitats perquè presentin els seus treballs en aquest àmbit. Normalment sempre s’ha seguit aquest model.

Durant la celebració hi ha debat científic sobre les troballes, les innovacions de l’any... És una trobada científica d’arqueòlegs.

N: Crec que dels actes que ha dut a terme l’Institut, el que ha tingut més ressò ha estat la Diada. A més aquesta festivitat ha impulsat altres col·laboracions, a més de les culturals, com ara polítiques (el Consell General de Cerdanya). L’Institut està implicat en aquestes reunions d’alcaldes?

T: Diguem que som els pares de la criatura. L’Institut neix una mica amb aquesta voluntat. Quan sorgí sortíem del franquisme i estava tot per fer, per tant, la gent que s’hi posà tenia moltes ganes de construir el país. La nostra comarca  estava dividida per la meitat artificialment i ells volien reconstruir la seva unitat. La Diada va ser un invent per aconseguir-ho: volia ser una festa major de la comarca, un dia festiu i reivindicatiu, però més tard es determinà com a jornada de projecte polític. Jo penso que des del 1998 (Manifest de Font-Romeu) fins ara ha anat agafant més pes el tema de proposta política: hi ha una major consciència pels municipis de la comarca. Modestament, crec que és una feina on hem contribuït nosaltres, tot i que hem anat amb molta cura perquè tractem amb temes internacionals. Bé, penso que, de vegades en temes més explícits i d’altres a nivell de pensament, hem contribuït en aquests consciència comarcal als dos costats.

N: A la pàgina web de l’Institut he vist que hi ha dos projectes: el Centre Pilot d’Ensenyament de Grau Mig de la Cerdanya i la Biblioteca de temes comarcals. El primer està aturat per manca de finançament, però, si algun dia es pogués dur a terme, seria la continuació de l’escola catalana de Saillagouse (substituta de la Bressola)?

T: Exacte. Per cert, nosaltres hem estat darrera la Bressola: es va implantar aquí gràcies a l’Institut i Amics de Cerdanya. Bé, podríem dir que el nostre somni és aconseguir-ho. L’Institut sempre ha funcionat de la mateixa manera, al contrari que les altres empreses: primer inicia un projecte i després busca els diners. El problema és que l’Institut té pocs recursos financers i, per tant, el que fem és intentar engrescar la gent perquè participi. Un altre inconvenient és la manca de personal per impulsar els projectes, que es podran dur a terme quan la gent de l’Institut tingui ganes de posar-s’hi, temps i hi hagi un context polític favorable. Clar, cal coordinar l’administració catalana, francesa i espanyola; per exemple: un hospital és neutre políticament, però una escola no, ja que cal determinar quins temes s’impartiran en història o llengua.

N: Però l’escola de Saillagouse és una realitat?

T: Sí, és una realitat.

N: I fins a quina edat...?

T: És una escola primària. Fins els 12 anys, em sembla.

N: D‘altra banda,  la Biblioteca de temes comarcals està en marxa?

T: Bé... L’Institut fa molts intercanvis de llibres i això provoca que en  tingui un gran volum. Per resoldre aquesta situació es volia fer una biblioteca o bé trobar un lloc per deixar-los, però no va poder ser. Vam demanar de guardar-los a la Biblioteca Comtat de Cerdanya o a l’Arxiu Comarcal, però allà ja en tenien molts dels nostres. Així doncs, els llibres que hem rebut d’intercanvis estan plens de pols en un magatzem perquè no tenim ni temps ni espai per fer la biblioteca. Ara ja no fem més intercanvis perquè és absurd.

N: Heu participat en el nou projecte de patrimoni cultural?

T: No. Això és una iniciativa que està en mans de l’Ajuntament i dels administracions públiques. Ara bé, per nosaltres és una satisfacció ja que nosaltres no volem protagonitzar res. Llavors, veure que el que costava fa uns anys ara comença a funcionar sol i a formar part de l’agenda política dels alcaldes, del Consell Comarcal i de la Communauté des Communes és fantàstic.

N: El finançament europeu que rebeu, a quins projectes es destina? No tots els projectes en rebran, per exemple l’hospital evidentment n’ha rebut.

T: Per cert, l’hospital és una idea que va llençar l’Institut i que va impulsar el senyor Carretero.

Sobre els projectes, depèn. Per exemple, la Diputació de Girona és el principal finançador de projectes de l’Institut. El capital que rebem es destina al manteniment de la institució i a finançar una activitat i una publicació. Abans, quan les coses anaven més bé, finançaven dues publicacions. Enguany han finançat part dels Col·loquis, però no hem rebut ajudes de la Generalitat. Així, per poder publicar els Col·loquis (15.000€) l’Institut ha hagut de participar.

N: Sé que participeu en el Cerdà de l’Any.Com va sorgir?

T: Forma part de la mateixa política de reconstrucció comarcal que la Diada. Neix com a idea de Radio Pirineus, Institut d’Estudis Ceretans i Amics de Cerdanya, els qual són els instigadors. Actualment, Radio Pirineus no existeix i d’Amics de Cerdanya hi ha en Joan Montané de la farmàcia, per tant ho està assumint l’Institut. Per aconseguir aquesta consciència cerdana, es creà aquest guardó per premiar la persona o institució més altruista per la comarca.

N: Els candidats són presentats pels alcaldes?

T: Ara sí, però més que pels alcaldes, pels municipis. Aquest últim any vam canviar el plantejament perquè fos més participatiu. Una crítica que ens fèiem i que ens feien era que semblava que ho decidíssim tot nosaltres ja que triàvem els candidats i el jurat. De fet no és així, però ho semblava: sempre s’havia intentat triar gent representativa d’ambdós costats de la frontera pel jurat (format per 8-9 persones), el qual escollia el guanyador d’entre les  quatre o cinc persones que nosaltres proposàvem. La tria la feien ells sense cap interferència, però, clar, ho fèiem tot nosaltres. Procures fer-ho amb bona fe, però la teva visió és molt limitada.

Amb aquesta nova versió hem tingut sorpreses molt agradables. Per exemple: l’any passat la guanyadora va ser una senyora que jo no coneixia de res. Aquesta bona dona, que fa una tasca impagable, jo no tenia ni idea que existia i per tant no l’hauria pogut proposar jo o qualsevol membre de la junta.            En implicar els ajuntaments, ha generat una dinàmica que penso que es positiva. Crec que, si bé tot genera crítiques, nosaltres preferim fer les coses encara que et critiquin. Quina crítica té? Doncs que els candidats segueixen sent proposats per un ajuntament i no és la gent qui ho tria. La puritat absoluta no existeix, però aquest nou sistema ha permès ampliar el ventall de gent proposada. A més, el fet que ara s’esculli el guanyador per votació ha generat més participació que mai. Per nosaltres això era uns dels objectius principals.

En el tema de les eleccions s’ha donat una cosa molt curiosa: els tres finalistes escollits pel jurat fan campanya per guanyar vots de la població. Això també ha generat crítiques perquè hi ha gent que té més capacitat de fer campanya.

N: Qui forma el jurat?

T: El jurat l’escollim nosaltres. Les persones triades són escollides entre la gent del poble: mestresses de casa, professors... Ho important per nosaltres és que puguem abastar tot el territori: ha d’agrupar gent dels dos costats, amb diferents nivells culturals... El jurat sol estar format entre set i nou persones.

N: I en quins criteris es basen per escollir els tres finalistes?

T: Hi ha unes bases escrites que s’utilitzen com a document normatiu i que permeten al jurat determinar els tres darrers candidats. Sobretot es valora la tasca cívica a favor de la Cerdanya, la constància i la catalanitat, però després és una mica subjectiu. Aquí es va proposar fer més d’un guardó, però jo crec que no dóna per tant. Llavors també es té en compte les circumstàncies d’aquell any en concret.

Fa poc van sorgir dos aspectes: d’una banda aquestes persones que desenvolupen una tasca altruista a favor de la Cerdanya i de l’altra aquelles persones cerdanes reconegudes internacionalment (per exemple en Kilian Jornet). Així tenim en el mateix paquet les persones que han destacat en alguna cosa de forma important i les que han treballat a la comarca.

N: Finalment, el dia de la presentació de l’Oscar Jané al CAT, personalment em vaig sorprendre i alhora decebre per la poca assistència, sobretot de francesos (només n’hi havia un). Què proposaríeu per implicar més a la població?

T: Aquest és un tema constant per nosaltres.

Aquestes presentacions es fan cada any i es va canviant el sistema. L’any passat, però, que la presentació es va fer al mateix lloc i amb el mateix format, hi van assistir cap a 60 o 70 persones. Llavors et planteges perquè l’altre dia érem 10 i fa un any érem entre 60 i 70. Doncs no ho sé. No saps si és el tema, si aquella setmana també va coincidir amb actuacions del Grup de Recerca... Arriba un moment que no ho saps i és una cosa que te la planteges contínuament.

N: Però sembla que l’interès hauria de ser creixent. Al començar el treball, no em pensava que hi hauria tant d’interès, és a dir, que hi hauria menys matèria, però hi ha moltíssima informació. Veure tan poca gent realment em va sorprendre.

T: Bé, això passa. Fas les coses amb la voluntat que funcionin i de vegades funcionen i d’altres no. Nosaltres hi donem voltes quan no funciona. Semblava que últimament havíem trobat la manera, ja que va hi haver molta assistència tan l’any passat com l’anterior; aquest any ha estat una mica l’excepció. No ho sé, potser la gent estava cansada del tema. Crec que cal trobar temes més atractius, però no saps perquè els dels anys passats van agradar més. De tota manera també es va parlar de les fronteres. L’any passat van venir dos professors, un d’ells era francès i li feia vergonya no parlar bé el català. Aquesta és una de les coses que hem aconseguit, que als cerdans els faci vergonya no saber català quan fa uns anys només parlaven francès i eres tu que t’havies d’adaptar. Són aquelles coses que dèiem d’anar fent forat, de conscienciar la població. Bé, de mica en mica...

N: Doncs bé, moltes gràcies pel temps que m’heu dedicat.

T: Que vagi molt bé el treball.