ENTREVISTA A TOMÀS TORRENT

AUDIO: http://mhznet.myvnc.com/template/ett.mp3

ENTREVISTA A TOMÀS TORRENT (Institut d’Estudis Ceretans)

N: Avui dia 3 de desembre estic parlant amb en Tomàs Torrent, president de l’Institut d’Estudis Ceretans.

Segons tinc entès, l’Institut va néixer l’any 1978 amb l’objectiu de fomentar i preservar la cultura ceretana tant de la part francesa com catalana.

Pel meu Treball de Recerca m’agradaria avaluar la implicació de cada banda. Primerament, sabria dir-me el nombre de socis que té l’Institut?

T: Sí. Cap a 120 socis.

N: Hi ha alguna manera que us permeti determinar el percentatge de francesos i catalans?

T: Sí. Francesos n’hi ha pocs. Un primera apreciació: o bé és francesos i espanyols o bé nord-catalans i sud-catalans, francesos i catalans no perquè ho som els de dalt i els de baix. De fet, això reflexa la realitat ja que a França es senten molt poc catalans tot i que tots ho som. Crec que nosaltres hem de reivindicar-ho.

N: Jo he notat que a la part francesa es reivindica més la identitat francesa, mentre que a Catalunya existeix aquest sentiment a favor de la col·laboració.

T: Si, és així. Formalment ens vam constituir com a associació a França també (tenim una altre constitució a l’Ajuntament d’Estavar) perquè no podia existir un ens reconegut a ambdós costats. En resposta a la teva pregunta, el percentatge de socis francesos és baix (10% aproximadament). Ara bé, hi ha més col·laboració de gent aliena a l’Institut que no pròpiament socis.

N: Que comporta ser soci de l’Institut?

T: Comporta pràcticament res. Les tarifes dels socis són de 15€ / l’any, però amb això no paguem ni els sobres ni els folis. Senzillament significa col·laborar: pots anar a les juntes, demanar els comptes...També tenen dret a un descompte del 15% en els llibres de l’Institut. A part d’això, poca cosa més.

N: I aquestes publicacions, quines són?

T: Ara feia temps que no en fèiem, però n’acabem de treure una. L’Institut ha fet, des de fa molts anys, una publicació important (la seva activitat de més prestigi internacional) : els Col·loquis Internacionals d’Arqueologia. Això és, fins i tot, anterior a l’Institut perquè es va constituir per donar-los empara als. Regularment, des de l’any 74, s’han celebrat els Col·loquis o, també anomenats, Congrés Nacional d’Arqueologia de Catalunya perquè han esdevingut la trobada de científics de referència a nivell català. Ara acabem de publicar, amb tres anys de retard, els Col·loquis internacionals d’Arqueologia de 2011. Això només interessa als arqueòlegs o als aficionats a l’arqueologia.

A part d’això, hem fet publicacions de qüestions d’interès de la comarca i hem editat una sèrie de llibres: de contes de la Cerdanya, de l’Edat Mitjana a Puigcerdà, de caminades, de seguretat a la muntanya...

N: Per tant, són més llibres que publicacions periòdiques?

T: Sí. Publicacions periòdiques, a part de les que t’he dit, hi ha el Ceretania. La seva periodicitat varia a causa dels diners que costa: l’últim es va editar fa un parell d’anys. El Ceretania pretenia ser una revista de recull de recerca en tots els àmbits de la comarca. Això ho fem formalment, perquè vegis la relació entre les dues Cerdanyes, amb el Groupe de Recherches Archéologiques de Cerdagne: ho publiquem conjuntament.

Hi ha publicacions de la part francesa i de la part espanyola en francès, en castellà i en català (tot i que agradaria incloure l’anglès). Normalment es fa un breu en català i el text canvia d’idioma en funció de la persona que hagi fet la recerca.

Bé, doncs com a publicacions periòdiques el Ceretania i els Col·loquis, tot i que la periodicitat és de tres anys potser.

N: D’aquesta reduïda part de la població que està interessada en les col·laboracions, es podria dir que tenen les mateixes inquietuds?

T: Sí. Bé, no sempre tenen les mateixes. Per exemple hi ha gent que s’apunta perquè li fa gràcia participar en viatges culturals de l’Institut, altres en la Diada... El que costa més és trobar gent que li interessi la tasca en general de l’Institut. Per exemple també organitzem el Cerdà de l’any i hem aconseguit crear una petita comissió amb autonomia. Aquest és el meu somni, és a dir, que funcioni tot sol i que hi hagi grups per encarregar-se dels diferents temes. Llavors, els interessos són diversos, no exactament comuns.

N: En que  consisteixen els Col·loquis d’Arqueologia?

T: Els Col·loquis són unes trobades científiques que tracten un determinat tema en el món de l’arqueologia que es considera interessant. Llavors en convida a gent de referència a nivell internacional perquè facin ponències sobre el tema. Després s’informa  de l’existència del Col·loqui als centres de recerca i universitats perquè presentin els seus treballs en aquest àmbit. Normalment sempre s’ha seguit aquest model.

Durant la celebració hi ha debat científic sobre les troballes, les innovacions de l’any... És una trobada científica d’arqueòlegs.

N: Crec que dels actes que ha dut a terme l’Institut, el que ha tingut més ressò ha estat la Diada. A més aquesta festivitat ha impulsat altres col·laboracions, a més de les culturals, com ara polítiques (el Consell General de Cerdanya). L’Institut està implicat en aquestes reunions d’alcaldes?

T: Diguem que som els pares de la criatura. L’Institut neix una mica amb aquesta voluntat. Quan sorgí sortíem del franquisme i estava tot per fer, per tant, la gent que s’hi posà tenia moltes ganes de construir el país. La nostra comarca  estava dividida per la meitat artificialment i ells volien reconstruir la seva unitat. La Diada va ser un invent per aconseguir-ho: volia ser una festa major de la comarca, un dia festiu i reivindicatiu, però més tard es determinà com a jornada de projecte polític. Jo penso que des del 1998 (Manifest de Font-Romeu) fins ara ha anat agafant més pes el tema de proposta política: hi ha una major consciència pels municipis de la comarca. Modestament, crec que és una feina on hem contribuït nosaltres, tot i que hem anat amb molta cura perquè tractem amb temes internacionals. Bé, penso que, de vegades en temes més explícits i d’altres a nivell de pensament, hem contribuït en aquests consciència comarcal als dos costats.

N: A la pàgina web de l’Institut he vist que hi ha dos projectes: el Centre Pilot d’Ensenyament de Grau Mig de la Cerdanya i la Biblioteca de temes comarcals. El primer està aturat per manca de finançament, però, si algun dia es pogués dur a terme, seria la continuació de l’escola catalana de Saillagouse (substituta de la Bressola)?

T: Exacte. Per cert, nosaltres hem estat darrera la Bressola: es va implantar aquí gràcies a l’Institut i Amics de Cerdanya. Bé, podríem dir que el nostre somni és aconseguir-ho. L’Institut sempre ha funcionat de la mateixa manera, al contrari que les altres empreses: primer inicia un projecte i després busca els diners. El problema és que l’Institut té pocs recursos financers i, per tant, el que fem és intentar engrescar la gent perquè participi. Un altre inconvenient és la manca de personal per impulsar els projectes, que es podran dur a terme quan la gent de l’Institut tingui ganes de posar-s’hi, temps i hi hagi un context polític favorable. Clar, cal coordinar l’administració catalana, francesa i espanyola; per exemple: un hospital és neutre políticament, però una escola no, ja que cal determinar quins temes s’impartiran en història o llengua.

N: Però l’escola de Saillagouse és una realitat?

T: Sí, és una realitat.

N: I fins a quina edat...?

T: És una escola primària. Fins els 12 anys, em sembla.

N: D‘altra banda,  la Biblioteca de temes comarcals està en marxa?

T: Bé... L’Institut fa molts intercanvis de llibres i això provoca que en  tingui un gran volum. Per resoldre aquesta situació es volia fer una biblioteca o bé trobar un lloc per deixar-los, però no va poder ser. Vam demanar de guardar-los a la Biblioteca Comtat de Cerdanya o a l’Arxiu Comarcal, però allà ja en tenien molts dels nostres. Així doncs, els llibres que hem rebut d’intercanvis estan plens de pols en un magatzem perquè no tenim ni temps ni espai per fer la biblioteca. Ara ja no fem més intercanvis perquè és absurd.

N: Heu participat en el nou projecte de patrimoni cultural?

T: No. Això és una iniciativa que està en mans de l’Ajuntament i dels administracions públiques. Ara bé, per nosaltres és una satisfacció ja que nosaltres no volem protagonitzar res. Llavors, veure que el que costava fa uns anys ara comença a funcionar sol i a formar part de l’agenda política dels alcaldes, del Consell Comarcal i de la Communauté des Communes és fantàstic.

N: El finançament europeu que rebeu, a quins projectes es destina? No tots els projectes en rebran, per exemple l’hospital evidentment n’ha rebut.

T: Per cert, l’hospital és una idea que va llençar l’Institut i que va impulsar el senyor Carretero.

Sobre els projectes, depèn. Per exemple, la Diputació de Girona és el principal finançador de projectes de l’Institut. El capital que rebem es destina al manteniment de la institució i a finançar una activitat i una publicació. Abans, quan les coses anaven més bé, finançaven dues publicacions. Enguany han finançat part dels Col·loquis, però no hem rebut ajudes de la Generalitat. Així, per poder publicar els Col·loquis (15.000€) l’Institut ha hagut de participar.

N: Sé que participeu en el Cerdà de l’Any.Com va sorgir?

T: Forma part de la mateixa política de reconstrucció comarcal que la Diada. Neix com a idea de Radio Pirineus, Institut d’Estudis Ceretans i Amics de Cerdanya, els qual són els instigadors. Actualment, Radio Pirineus no existeix i d’Amics de Cerdanya hi ha en Joan Montané de la farmàcia, per tant ho està assumint l’Institut. Per aconseguir aquesta consciència cerdana, es creà aquest guardó per premiar la persona o institució més altruista per la comarca.

N: Els candidats són presentats pels alcaldes?

T: Ara sí, però més que pels alcaldes, pels municipis. Aquest últim any vam canviar el plantejament perquè fos més participatiu. Una crítica que ens fèiem i que ens feien era que semblava que ho decidíssim tot nosaltres ja que triàvem els candidats i el jurat. De fet no és així, però ho semblava: sempre s’havia intentat triar gent representativa d’ambdós costats de la frontera pel jurat (format per 8-9 persones), el qual escollia el guanyador d’entre les  quatre o cinc persones que nosaltres proposàvem. La tria la feien ells sense cap interferència, però, clar, ho fèiem tot nosaltres. Procures fer-ho amb bona fe, però la teva visió és molt limitada.

Amb aquesta nova versió hem tingut sorpreses molt agradables. Per exemple: l’any passat la guanyadora va ser una senyora que jo no coneixia de res. Aquesta bona dona, que fa una tasca impagable, jo no tenia ni idea que existia i per tant no l’hauria pogut proposar jo o qualsevol membre de la junta.            En implicar els ajuntaments, ha generat una dinàmica que penso que es positiva. Crec que, si bé tot genera crítiques, nosaltres preferim fer les coses encara que et critiquin. Quina crítica té? Doncs que els candidats segueixen sent proposats per un ajuntament i no és la gent qui ho tria. La puritat absoluta no existeix, però aquest nou sistema ha permès ampliar el ventall de gent proposada. A més, el fet que ara s’esculli el guanyador per votació ha generat més participació que mai. Per nosaltres això era uns dels objectius principals.

En el tema de les eleccions s’ha donat una cosa molt curiosa: els tres finalistes escollits pel jurat fan campanya per guanyar vots de la població. Això també ha generat crítiques perquè hi ha gent que té més capacitat de fer campanya.

N: Qui forma el jurat?

T: El jurat l’escollim nosaltres. Les persones triades són escollides entre la gent del poble: mestresses de casa, professors... Ho important per nosaltres és que puguem abastar tot el territori: ha d’agrupar gent dels dos costats, amb diferents nivells culturals... El jurat sol estar format entre set i nou persones.

N: I en quins criteris es basen per escollir els tres finalistes?

T: Hi ha unes bases escrites que s’utilitzen com a document normatiu i que permeten al jurat determinar els tres darrers candidats. Sobretot es valora la tasca cívica a favor de la Cerdanya, la constància i la catalanitat, però després és una mica subjectiu. Aquí es va proposar fer més d’un guardó, però jo crec que no dóna per tant. Llavors també es té en compte les circumstàncies d’aquell any en concret.

Fa poc van sorgir dos aspectes: d’una banda aquestes persones que desenvolupen una tasca altruista a favor de la Cerdanya i de l’altra aquelles persones cerdanes reconegudes internacionalment (per exemple en Kilian Jornet). Així tenim en el mateix paquet les persones que han destacat en alguna cosa de forma important i les que han treballat a la comarca.

N: Finalment, el dia de la presentació de l’Oscar Jané al CAT, personalment em vaig sorprendre i alhora decebre per la poca assistència, sobretot de francesos (només n’hi havia un). Què proposaríeu per implicar més a la població?

T: Aquest és un tema constant per nosaltres.

Aquestes presentacions es fan cada any i es va canviant el sistema. L’any passat, però, que la presentació es va fer al mateix lloc i amb el mateix format, hi van assistir cap a 60 o 70 persones. Llavors et planteges perquè l’altre dia érem 10 i fa un any érem entre 60 i 70. Doncs no ho sé. No saps si és el tema, si aquella setmana també va coincidir amb actuacions del Grup de Recerca... Arriba un moment que no ho saps i és una cosa que te la planteges contínuament.

N: Però sembla que l’interès hauria de ser creixent. Al començar el treball, no em pensava que hi hauria tant d’interès, és a dir, que hi hauria menys matèria, però hi ha moltíssima informació. Veure tan poca gent realment em va sorprendre.

T: Bé, això passa. Fas les coses amb la voluntat que funcionin i de vegades funcionen i d’altres no. Nosaltres hi donem voltes quan no funciona. Semblava que últimament havíem trobat la manera, ja que va hi haver molta assistència tan l’any passat com l’anterior; aquest any ha estat una mica l’excepció. No ho sé, potser la gent estava cansada del tema. Crec que cal trobar temes més atractius, però no saps perquè els dels anys passats van agradar més. De tota manera també es va parlar de les fronteres. L’any passat van venir dos professors, un d’ells era francès i li feia vergonya no parlar bé el català. Aquesta és una de les coses que hem aconseguit, que als cerdans els faci vergonya no saber català quan fa uns anys només parlaven francès i eres tu que t’havies d’adaptar. Són aquelles coses que dèiem d’anar fent forat, de conscienciar la població. Bé, de mica en mica...

N: Doncs bé, moltes gràcies pel temps que m’heu dedicat.

T: Que vagi molt bé el treball.