ENTREVISTA A JOAN MONTANÉ

AUDIO: http://mhznet.myvnc.com/template/ejm.mp3

ENTREVISTA A JOAN MUNTANÉ (Amics de Cerdanya)

N: El meu treball és de cooperació transfronterera, en general. Per això volia parlar sobre Amics de Cerdanya, perquè no he pogut trobar gaire informació. Llavors, és una associació...? 

J: És una associació que va néixer sobre l'any 75 (1975). En  aquella època hi havia l’interès de publicar una revista comarcal i perquè donessin permís les autoritats del moment havies de tenir una associació al darrera. Llavors es va crear Amics de Cerdanya, perquè poguéssim editar la revista Rufaca. Aquesta va ser la història. El que passa és que la revista Rufaca va durar una colla d'anys, fins que econòmicament no va ser viable i vam tenir un forat econòmic molt important. El vam poder pagar, vam mantenir l'associació i va desaparèixer la revista.
L'entitat ara, doncs, fa poca coseta. Bàsicament el que fem nosaltres és el calendari cerdà. També vam ser els impulsors, juntament amb l'Institut d'Estudis Ceretans,  d'unes jornades sobre el Tractat dels Pirineus que es celebren cada any al voltant del 7 de novembre i que s'anomenen Jornades Memorial Torrent Massip. Aquestes són una mena de jornades de reflexió històrica, però sobretot pensant de cara al futur: si sabem d'on venim, sabem on podem anar; no? Doncs aquesta és la història, bàsicament és això. No vol dir que puntualment fem coses... Doncs mira, fa tres o quatre anys vam organitzar, juntament amb la Universitat de Barcelona, una jornada sobre bandolerisme. Hi vam col•laborar econòmicament perquè coneixíem el professor que ho organitzava, un historiador, i vam dir:" Home, fem alguna cosa aquí tal sobre nyerros i cadells". Com faltava una mica d'ajuda econòmica, doncs els vam ajudar i vam fer aquestes jornades. Fem petites iniciatives d'aquest estil.

N: I llavors hi ha socis o algun...?

J: No. Bàsicament nosaltres som la junta directiva, que no ens cobrem quotes a nosaltres mateixos, i mai no hem fet cap campanya fora per tenir socis. Això està molt mal fet perquè es podria pensar que som un cercle tancat que no volem gent de fora, que ens ho volem fer tot nosaltres i no és veritat. El que passa és que som tan poca cosa que només ens trobem un cop l'any per discutir sobre l'estat de comptes que ens ve donat pel calendari cerdà o si hem fet alguna subvenció econòmica en alguna entitat. Mira, el calendari cerdà està germanat amb un calendari que es publica al sud de València. Aquest calendari va patir una greu crisi econòmica i ens van demanar ajuda. Nosaltres se la vam proporcionar. Fem coses així. 

N: Sou absolutament només l'equip directiu o hi ha alguna participació més?

J: No. També fem una cosa que durant molts anys hem fet: el Cerdà de l'Any.

N: Si

J: El Cerdà de l'Any, a més de l'IEC i, durant molts anys Ràdio Pirineus, també compta amb un jurat extern a nosaltres. Això és el que hem anat fent.

N: I llavors, a part d'aquestes activitats, en feu alguna més? Potser ara que no publiqueu la Rufaca, teniu alguna altra publicació...

J: No, no. Fem poca cosa més. Mira, durant molts anys també hem col•laborat en la Diada de Cerdanya. Després, des de fa potser més de 10 anys, celebrem la commemoració del Tractat dels Pirineus fent una ofrena floral i uns petits parlaments a la plaça dels Herois.

N: D'acord. Si es pogués tirar endavant, teniu algun projecte en ment? 

J: Si. En aquest moment tenim tres coses, tres projectes. 
Un és... Sabem que sobre els anys 20 Gaudí va estar a Puigcerdà: es trobava molt malament i els metges li van dir que fes un canvi d'aires, tot i que aquí va recaure i va tenir unes febrades. Sembla ser que, amb aquestes febrades, es va inspirar per la façana de la Passió de la Sagrada Família. Tenint en compte això i que ell es va allotjar a l' Hotel Europa del final de la plaça Cabrinetty, estem en contacte amb l'arquitecte de la Sagrada Família (Jordi Bonet) per, l'any que ve, descobrir una placa que dirà: “En aquesta casa Antoni Gaudí es va inspirar per la Façana de la Passió”. Aquest és un projecte.

Tenim un altre projecte en col•laboració amb els de Perpinyà, els quals ens van exposar el següent: “Al Montserrat hi ha un camí, que es diu el camí dels Degotalls, on hi ha unes peces de ceràmica amb tot de Mares de Déu. Ens agradaria molt que hi hagués una Mare de Déu nord-catalana”. Com que no sabien de quina porta ficar, nosaltres vam fer les gestions i ens vam posar en contacte amb l'abadia del Montserrat. Ara volem posar unes rajoles d'una Mare de Déu nord catalana i hem triat la de Font-Romeu. Serà la Mare de Déu de Cerdanya.
La tercera cosa que estem batallant és el... Resulta que hi ha una població, que t'ho ensenyaré en el mapa, que es diu Aiguatèbia. Per atzars de la vida vam saber que en aquesta població es feia una peregrinació cada set anys i, sembla ser, que podria tenir relació amb els processos de la pesta negra medieval. Llavors vam dir: “Ostres que interessant, no?”. És interessant des del punt de vista mèdic, des del punt de vista històric, religiós, cultural, etc. Nosaltres vam anar aquest any a veure l'alcalde d'aquesta població, on va hi va néixer Sant Armengol. Doncs, volem restaurar aquesta marxa. Com que es feia cada 7 anys, tocaria fer-la el 2016. Perquè sabem que és el 2016? Perquè hem trobat un document que diu que l’últim any que es va fer va ser el 1904, o sigui, haurà estat 112 anys que no s’ha fet. A nosaltres ens fa molta il·lusió recuperar aquesta tradició i ara, aquest any, amb un grup d’excursionistes farem la marxa per veure exactament el punt de sortida, el punt d’arribada i el punt entre mig (un coll que hi ha per allà).

Aquesta és la història que ara tenim entre mans, aquests són els nostres projectes. 

N: I per aquests projectes, el finançament que s’obté només és del calendari cerdà? 

J: El calendari cerdà és la tapadora... Bé, pensa que fer una marxa d’aquestes no costa res, vull dir, si l’ajuntament hi està d’acord i les hores les paguem de la nostra butxaca anant-hi, doncs no costa res. En canvi, on si que hi hauríem d’aportar alguna cosa seria en el tema de la placa de Gaudí.

Després tenim un altre projecte també, que me n’havia descuidat. En el parc del llac, el parc Shierbeck, hi havia un bust d’en German Shierbeck a al capdamunt d’una columna. Això, durant la Guerra Civil Espanyola, es va tirar a terra, es va fer malbé. Nosaltres pensem que si tenim el parc Shierbeck és gràcies a que aquest senyor va comprar tot un seguit  de propietats per fer unes torres  i unes cases enjardinades i que després va regalar a la població de Puigcerdà. Per tant, pensem que és de lògica que els puigcerdanesos li restituïm aquest bust.  Amb aquest motiu vam convidar, fa qüestió d’un mes o dos,  al cònsol actual de Dinamarca i li vam exposar el tema: va estar molt interessat. Comptem que, on no arribi la iniciativa privada, hi arribarà l’ajuntament i, on no hi arribi l’ajuntament, hi arribarà el Consolat General de Dinamarca a Barcelona. 

N: D’acord. Ja he parlat amb l’Institut, amb qui col·laboreu en el Cerdà de l’Any. Doncs, vosaltres també reivindiqueu la unitat cerdana? 

J: Per nosaltres és una qüestió sine qua non. Parlant amb força gent, et diuen: “Home, però aquella gent no volen saber res de nosaltres, ja són francesos...”, jo els hi dic: “Home, aquesta gent ha tingut un problema molt més greu que nosaltres, és a dir, a partir de la separació, l’escola francesa els ha matxucat d’una manera que els ha fet creure això”. Només has de veure les eleccions: a la banda nord, com a molt, els bons catalanistes són el 5% i el 95% és vot francès. Mira, a Aiguatèbia, que en parlàvem ara, tenen una placa grossa que diu: “Soyez propres, parlez français”, és a dir, “Sigueu nets, parleu francès”. Han fet sentir el sentiment de catalanitat com una cosa de segona categoria i arriba un moment que molta gent s’ho creu. Nosaltres pensem que és irrenunciable, és a dir, Alemanya s’ha reunificat, perquè no es pot reunificar Catalunya? Per això vam editar aquest mapa de tota Catalunya, Catalunya nord i la franja de ponent. A més, qualsevol moviment nacional a qualsevol banda del món, el primer que reivindica és la reunificació territorial i nosaltres, evidentment, la reclamem. Per això també vam col·laborar en la creació d’una escola catalana a Saillagouse, on la qual es fa el que es pot, però, com a mínim, la llengua de l’escola és el català. I no solament el català, sinó també la cultura catalana. També t’adones que a la banda nord hi ha un desconeixement absolut no només de la història, sinó també de les tradicions culturals del dia a dia. Si tu els demanes què tenim de cuina tradicional aquí, no ho saben: han perdut el tiró amb naps o altres plats típics de la nostra comarca. O, quin és el sentit de Nadal? ... Els Reis? No, el Pare Noel... La gent més vella del territori nord recorden encara que havien fet els Reis. El Pare Noel és una figura imposada per la cultura i la llengua francesa, absolutament forastera de la nostra cultura. No solament això, el Tió de Nadal o les cançons de Nadal. Un dia li explicava a un amic una mica més jove que jo, vinculat a l’escola: “Heu sentit a parlar mai del Patufet?” “Qui?” “El Patufet!” No sap qui és el Patufet, és a dir, el que per nosaltres és cultura elemental de cada dia, ells ho han perdut.

N: I per aconseguir aquesta unitat cerdana...

J: És molt difícil, però bé. Una de les maneres que hi ha és doncs intentar crear més escoles on es divulgui que hi ha una cultura catalana al costat de 50.000 cultures que hi ha al món i tan respectables són les unes com les altres. El que passa és que, a casa nostra, la prioritària ha de ser la cultura catalana. 

N: I com ho fareu això? En quins àmbits hauríeu de fer més èmfasi? 

J: Podríem fer més èmfasi si tinguéssim més pressupost econòmic en... Be, el problema que tenim és que aquestes escoles perquè funcionin necessiten que els 5 primers anys tu les financis; llavors l’Estat francès et paga alguns places de professors, la qual cosa descarrega molt econòmicament. Si tinguéssim un suport de l’Estat català que ens permetés finançar 3 o 4 escoles més a la comarca, seria una sembra a uns anys vista, però és la única manera. 

N: El que he notat fent aquest treball és que, a l’hora de fer xerrades o presentacions sobre temes transfronterers, hi assisteix poca gent. Com creu que es podria implicar a la població? 

J: No ho sé, jo no sabria... A la comarca de la Cerdanya la gent, al meu criteri, en general és poc participativa en l’ambient que transcendeix l’economia domèstica. Un exemple: socis d’òmnium cultural al Ripollès 200, al Berguedà 200, a l’Alt Urgell 200, a la Cerdanya 50.  La cultura catalana és un territori difícil, poc participatiu. Jo penso que una de les maneres és exigint als governants, sobretot del nord, el compromís per... L’altre dia estava amb l’alcaldessa de la Guingueta, que em va venir a veure. Li vaig donar uns mapes i li vaig demanar: “Escolta, quan fareu els carrers en català? Quan posareu les plaques en català?” i ella va respondre: “Ostres, no ho havíem pensat”. Això no es pot dir, però és targeta vermella que un alcalde digui que no se li havia passat pel cap posar els noms dels carrers en català. 

A més, allà tenen un problema molt important: a la Catalunya del nord tenen una figura política a cada departament, el prefet, un senyor directament nomenat per Paris per supervisar qualsevols mil·límetre que se separi de la norma legal francesa. Llavors, aquests personatges els marquen. Aquí una població, després de l’era de la democràcia, que volgués recuperar el nom i passar de Lérida a Lleida, feia un pla municipal, s’aprovava i ja està; però allà no. Allà no n’hi ha prou en que Bourg-Madame es vulgui dir la Guingueta, sinó que han de demanar permís. És complicadíssim perquè França no tolera cap moviment en pro de les cultures locals. Fixa’t, l’altre dia vaig llegir, i em va sorprendre molt agradablement, que hi havia un moviment occitanista reivindicatiu que comença a aixecar al vol. Quan es produeix aquest moviment? S’ha produït al cap de 20 anys d’escoles occitanes a Occitània. La gent gran és molt difícil que canviï de pensament, però la gent jove, si li dones l’opció de conèixer una altra realitat diferent a la que li dóna la televisió francesa, com a mínim, pot comparar i ser crític i dir: “Ostres, parlem de les espècies autòctones i no de les al·lòctones?” Doncs les espècies autòctones és la llengua pròpia: el català. 

N: Creu que, tot i que es presentin dificultats, s’aconseguirà aquesta unitat en un futur? 

J: No ho sé, però el que tinc clar en tot cas és que nosaltres ho hem d’intentar. 

N: D’acord. Doncs moltes gràcies per la informació, pel temps i això és tot.