PRESENTACIÓ TRACTAT DELS PIRINEUS

AUDIO: http://mhznet.myvnc.com/template/tp.mp3

TRACTAT DELS PIRINEUS- CAT

PRIMERA PART: INTRODUCCIÓ

Els Pirineus són el bressol de Catalunya i de la llengua catalana. Mil anys enrere eren la columna vertebral entorn de la qual els Comtats Catalans configuraven un espai polític propi: la Catalunya Comtal.

Durant l’Edat Mitjana les valls pirinenques van tenir el doble paper de refugi i de lloc de pas. D’una banda la muntanya inexpugnable que guarda la tradició  i, de l’altre,  els camins que la travessen per on circulen les persones i les idees. Terra de dames i trobadors, refugi de bons homes.

Al cor de la muntanya, s’obre la plana cerdana: clau de volta del Pirineu català. Cap a llevant, les aigües del Tec s’encaminen al Rosselló metre que, cap a ponent, el Segre s’aboca vers l’Urgell i les planes lleidatanes.

La tradició diu que els Pirineus són l’origen de la Nissaga Comtal. Guifré el Pilós va néixer al castell de Rià, al Conflent, en qui va deixar en herència els comtats als seus fills, fet que representa un primer pas cap a la independència dels comptats catalans respecte dels reis francs. Eren temps en què els monestirs de Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó i Santa Maria de Ripoll, entre altres, esdevenen el focus cultural de la Catalunya Comtal. El monestir de Ripoll tenia, en aquella època, una de les biblioteques més riques d’Europa. El gran Gerbert d'Orlhac, el papa silvestre segon, es va formar en el seu scriptorium.

Cap a l’any 1000 sobresurt la extraordinària figura d’Oliva: comte, abat i bisbe, impulsor de les assemblees de pau i treva i fundador del monestir de Montserrat.

SEGONA PART: TRACTAT DELS PIRINEUS – NEGOCICACIONS ENTRE LUIS DE HARO I EL CARDENAL MAZZARINO

CARDENAL MAZZARINO :En temps de Roma el gran geògraf Estrabó, ja imagino que els Pirineus separen les gàl·lies d’Hispania i es aquí on hi ha la frontera natural: a la partió de les aigües. 

LUIS DE HARO: No digueu barbaritats. Què hi tenen a veure les gàl·lies en l’afer que ens ocupa? A més suposo que no em voldreu fer creure que la Cerdanya queda al nord dels Pirineus? 

CARDENAL MAZZARINO: Bé, bé, no us hi enfadeu. Segur que entendreu que sempre va be recórrer la història, sobretot quan serveix els propis interessos polítics... Vos també ho feu quan us convé, ben volgut amic.

LUIS DE HARO: Deixeu l’historia tranquil·la i no ens distraguem. Dèiem que la Cerdanya no queda pas situada al nord dels Pirineus. 

CARDENAL MAZZARINO: Deixa-m’ho estar de moment. Ja en parlarem de la Cerdanya, però convindreu amb mi, que no hi ha cap dubte que el Rosselló queda al nord dels Pirineus i per tant a de ser de França. 

LUIS DE HARO: No correu tant. El Rosselló no hi queda pas al nord dels Pirineus, sinó que es troba ben bé al mig: entre les serres de les alteres al sud i de les corderes al nord. 

CARDENAL MAZZARINO: Hum... Enginyós.  Però és millor que ens deixem estar de romanços i que anem al gra. França no vol retirar les tropes d’aquestes comarques i, el que és més, vol conservar als seus habitants sota el dolç govern del cristianíssim rei Lluís XIV.

 LUIS DE HARO: Els habitants ja us els podeu quedar, més aviat ens donen mal de cap aquests catalans. Ja ho diu que ve de l’escriptor: “En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos hemos de tener enemigo y guerra”.

 CARDENAL MAZZARINO: A nosaltres també ens en han donat de mals de caps, però som aquí per defensar els interessos de sa majestat cristianíssima, que passen per situar el límit del seu regne en el seu lloc natural: la cadena pirinenca. 

LUIS DE HARO: Parlem-ne doncs. Però això exigirà atendre d’altres prioritats de sa majestat catòlica: el nostre estimat Felip IV. 

CARDENAL MAZZARINO: Suposo que ara, us convé parlar de Flandes. 

LUIS DE HARO: Sou molt viu estimat amic. Hi tenim interès, sí. Les riqueses de Flandes són innegociables per sa majestat catòlica. Aquí, no pots accedir. 

CARDENAL MAZZARINO: D’acord. Per això exigeix que reconeguem la frontera natural dels Pirineus i la sobirania de França sobre la Cerdanya, el Rosselló, el Conflent, el Vallespir... França a canvi seria més compressiva amb les vostres prioritats flamenques.

 LUIS DE HARO: Bé.. En aquest cas, sa majestat catòlica Felip IV podria sacrificar el Rosselló i el Conflent. 

CARDENAL MAZZARINO: I la Cerdanya? Tingueu present que la Cerdanya és tan francesa con el Rosselló. 

LUIS DE HARO: De cap manera. Hi més si respectem el que hem convingut sobre la frontera natural. El riu Segre corre cap al costat d’Espanya. 

CARDENAL MAZZARINO: Ni vos ni jo. Partim-la la Cerdanya. França necessita tenir un pas franc entre el coll de Puig morenc i el coll de la Perxa. Això vol dir que 33 pobles del comtat de Cerdanya haurien de quedar de la part de França. La resta quedarien per Espanya. 

LUIS DE HARO: Fet! Però recordeu que heu dit pobles; en cap cas viles com Llívia. 

CARDENAL MAZZARINO: Ara, però, parlem de qüestions més importants; ja veurem més endavant que farem amb aquests poblets de la Cerdanya i amb la vila de Llívia. 

LUIS DE HARO: D’acord. Crearem una comissió per tractar aquests petits detalls. 

CARDENAL MAZZARINO: L’any vinent? A seré? 

LUIS DE HARO: Hum... Sí, però ara centrem-nos en les ratlles de Flandes.

 CARDENAL MAZZARINO: Parlem-ne. Quins són els interessos de sa majestat catòlica en aquelles contrades? 

TERCERA PART: CONSEQÜÈNCIES TRACTAT DELS PIRINEUS

Moltes fronteres europees s’han dibuixat amb sang, però les imposicions militars no haurien de dividir realitats nacionals construïdes al llarg dels segles. Després del Tractat dels Pirineus, Lluis XIV de França va suprimir les institucions i les constitucions catalanes a la Catalunya Nord. També va prohibir l’ús públic del català i va imposar el francès com a única llengua oficial. Una d’aquestes Constitucions, per exemple, garantia el dret dels catalans a  no ser reclutats per servir a l’exèrcit del rei lluny de la seva terra. Els catalans tampoc pagaven l’impost de la sal que, en aquell temps, era un producte bàsic perquè conservava els aliments. Arreu d’Europa, els catalans eren els únics que gaudien d’aquests privilegis i això explica  l’acceptació i l’estima de la població catalana envers les seves institucions. Els catalans que van passar a sobirania francesa, van intentar alliberar-se del nou jou en diverses ocasions i així va ser durant la revolta de la sal o dels Angelets de la Terra. L’exèrcit francès va fer enderrocar els vells castells medievals perquè no poguessin servir com a lloc de resistència, substituint-los per fortificacions modernes dissenyades per l’enginyer Vauban, com és el can de Montlluís i Vilafranca del Conflent. 

Però la separació política, administrativa i militar no ha impedit la continuïtat d’una mateixa sensibilitat cultural i d’uns interessos econòmics comuns a banda i banda de la frontera. Ara és temps de retrobament: des del 1981 se celebra cada any  la Diada de la Cerdanya, una festa reivindicativa que reclama una solució específica pels problemes cerdans. 

El 1998, vint-i-quatre alcaldes dels dos costats de la frontera signaven el Manifest de Font-Romeu: una declaració a favor de la creació d’un Consell General de la Cerdanya que agrupi els càrrecs electes de la vall.  

Actualment, l’impuls dels nous espais inter-fronterers en el marc de la Unió Europea obre noves expectatives de futur per la Cerdanya. La neu, la natura, el paisatge, les festes, les tradicions, els productes de la terra i la gastronomia en són els principals atractius turístics.