ENTREVISTA A
CRISTINA FERRER (Hospital Transfronterer de Cerdanya)
N: Jo, personalment, em sento implicada en el tema de les
cooperacions. Per això, considero l’hospital el cor del meu treball, el punt
més important.
C: A més, pensa que és el primer hospital transfronterer de
tota Europa. Hi ha altres experiències de tipus transfronterer que són de
cooperació entre dos països, però mai han arribat a un punt tan intens com
l’hospital. Aquí, l’hospital està gestionat pels dos sistemes de salut
conjuntament. Com saps ja hi havia un hospital a la banda catalana, on els
francesos podien anar-hi en cas d’emergència, però no de forma regular. En
canvi, no n’hi havia a la banda francesa.
N: Hi havia centres sanitaris, no?
C: Sí. Hi ha centres de recuperació. Per qüestions
d’especialitats mèdiques quirúrgiques hospitalàries, els francesos havien
d’anar a l’hospital de Prades o al de Perpignan, que eren els més pròxims, i
per coses més complicades al de Toulouse
N: A mi m’interessa sobretot conèixer la implicació de cada
banda. Llavors, jo sé que el projecte neix cap a la dècada del 1990, però es
sap de qui va ser la iniciativa?
C: Sí. Ho va proposar el govern de Maragall i tothom diu que
va ser una idea bastant personal. En aquell moment calia ampliar l’hospital que
existia, però no hi havia espai. Així que, en vista que existia una necessitat
a tota la Cerdanya (no només la Baixa) per fer-ne un de nou, es va decidir que
fos transfronterer.
N: En el finançament, jo sé que la construcció de l’hospital
ha suposat una inversió de 31.000.000€, on s’ha rebut una ajuda FEDER. L’equipament
ha costat 10.000.000€ i 20.000.000€ pel funcionament, que suposo que són a l’any.
C: Més o menys sí. A més, en la construcció hi ha
intervingut el FEDER perquè la Unió
Europea té molt interès en promoure les polítiques de cooperació
transfronterera: una forma que els ciutadans vegin els avantatges d’esborrar fronteres. Això on es veu més és a
les zones de frontera. Llavors, el FEDER va intervenir en la construcció
assumint el 60% dels costos i la resta de la construcció, l’equipament i el
funcionament són aportats 60%-40% entre Catalunya i França.
N: Perquè no és 50%-50%? Per la població?
C: Sí. El pes demogràfic de la població de nacionalitat
espanyola és superior al de la francesa (els cerdans espanyols són el 60% de la
població total i el 40% restant són francesos).
N: Sobre el personal, la gent de l’hospital de Puigcerdà ha vingut
aquí?
C: Sí. La gent que treballava a l’hospital antic es va
traslladar el 18 de setembre, van firmar la fi del seu servei per la Fundació
Hospital de Puigcerdà i el 19 van començar a treballar aquí. Per tant, en
aquest moment, la gran majoria del personal és català. Cal tenir en compte que
aquests sabien que aquest projecte existia i que serien traspassats a la nova
entitat. Per tant, des de fa uns sis anys, l’hospital els estava oferint
classes de francès.
N: Era obligatori obtenir un determinat nivell per treballar
aquí?
C: Obligatori no ho és,
però hi ha una obligació moral. L’hospital pagava la formació, però aquesta
s’impartia durant les hores lliures de les persones. Tothom ha fet un esforç.
En cas dels francesos, no hi ha hagut cap traspàs automàtic des d’un
hospital preexistent francès perquè no n’existia cap. Per tant s’ha contractat
la gent individualment quan potser ells ni sabien que existia l’Hospital de
Cerdanya i, a no ser que tinguessin ja el català o el castellà com a segons
idiomes, doncs s’hauran de començar a formar a partir d’ara.
N: Llavors, aproximadament quant personal hi ha en nombre i
en percentatge?
C: És complicat perquè una cosa són les persones físiques i
l’altre les persones equivalents. Per exemple: dues infermeres que fan mitja
jornada es conten com una persona equivalent, però són dues persones físiques.
Per tant, ara mateix el personal deu estar al voltant de 240 persones i un 20%
d‘aquestes són franceses. Cal considerar que la majoria del personal
existencial (metges i infermeres) venen de l’antic hospital i, per tant, són
catalans. S’ha incorporat gent nova francesa, sobretot en l’estament
d’infermeria i d’atenció a l’usuari. A més, com que el servei de radiologia ens
el dóna l’hospital de Perpignan i que el servei de neteja està contractat a una
empresa francesa, tot el personal és francès.
N: Llavors, per conciliar les diferents condicions laborals,
com el salari mínim, com s’ha solucionat?
C: Diria que, com estem en territori espanyol, s’apliquen
les condicions legals de l’Estat espanyol, excepte per aquelles que estiguin
harmonitzades comunitàriament, com els medicaments. En el cas de legislacions
més concretes s’aplica el conveni de la XHUP (Xarxa d’Hospitals d’Utilització
Pública de Catalunya). Després poden hi haver condicions específiques per
determinats temes, com el cas del servei de radiologia, on tenen les condicions
laborals de l’hospital de Perpignan. És complex, clar, és un hospital pioner i
totes les coses s’han hagut d’inventar. En la majoria dels casos es busca un
comú denominador o una normativa europea que cobreixi tots els països.
N: Suposo que aquest procés per crear tot de nou és la causa
del retard de l’obertura de l’hospital, no?
C: Segons em diuen, el procés de creació d’un hospital sol
durar entre 10 i 12 anys. És sorprenent que aquest hospital no està gaire lluny
d’aquest temps de gestació, sobretot tenint en compte que ha coincidit amb la
crisi econòmica. Com que era un projecte de molt interès per les dues bandes i per
Europa, s’ha intentat protegir-lo dels pitjors estralls de la crisi. Ara bé,
també s’ha produït algun petit retard, com per exemple: l’hospital estava
acabat i es va trigar dos anys en poder obrir-lo perquè es van anar fent tots
els concursos de l’equipament...
N:Tornant de nou al personal, quan ve gent francesa els
atenen francesos?
C: Seria impossible duplicar els equips, és a dir, imagina’t
un hospital que funciona les 24 hores i que ha de duplicar tots els equips de
metges i d’infermeres per una eventualitat que potser no passa... El que es
procura és que en tots els equips de treball i en tots els torns hi hagi gent
dels dos idiomes. Si a una infermera francesa ha d’atendre un català, mentre
ella no sàpiga comunicar-se en l’idioma, tindrà una companya que la
substituirà.
N: He vist a la pàgina web de l’hospital dos telèfons: un
francès i un espanyol. L’espanyol no ho sé, però vam trucar al francès i ens
van atendre a l’hospital de Perpignan.
C: Això és un error. La idea era que als usuaris francesos
no els costés com a trucada internacional demanar hora al metge. Per això es va
fer un desviament de la trucada a través de la central de Perpignan. Llavors,
algú devia despenjar allà en compte de deixar que es derivés cap aquí.
N: Precisament per demanar hora, es pot demanar aquí o cal
anar a un metge de capçalera que et derivi aquí?
C: Això varia segons els dos sistemes de salut, els quals
són fonamentalment diferents en relació a com l’usuari utilitza el sistema.
D’una banda, aquí (Catalunya i Espanya) la persona tria el metge de capçalera,
però aquest té un equip d’especialistes al darrera i uns hospitals als quals
deriva les diferents patologies. D’altra banda, els francesos poden triar el
médecin généraliste i l’especialista.
N: I com s’ha integrat això?
C: S’ha integrat de manera que cada usuari fa el mateix ús
de l’hospital de Cerdanya que el que faria en el seu país. Per tant, els
catalans van a l’atenció primària de l’antic hospital i, si és necessari, els
deriven aquí, mentre que els francesos trien el que els convingui. Ara bé, els
aquests últims necessiten obligatòriament una recepta d’un metge per fer-se una
prova, però un cop la tenen poden triar el centre on la fan.
N: Llavors, també sé que a França molts metges són liberals.
Això és un problema?
C: Jo crec que és un
problema de tipus logístic i de circuits perquè cadascun d’ells ha de conèixer
l’hospital, les especialitats que hi ha i ha de voler enviar els seus pacients
aquí. No és obligatori que els envií aquí, però ha de poder informar els seus
pacients de la possibilitat. Aquest acte d’informació, que potser ja feien
abans, s’hi ha de sumar el fet que han de conèixer les especialitats i la carta
de serveis que fem aquí. De fet ja hem realitzat algunes reunions amb institucions i liberals francesos de la
Cerdanya i Capcir per presentar la cartera de serveis i els especialistes. Així
podran tenir contacte directe amb l’hospital si deriven algun malalt.
A Catalunya hi ha la història
clínica compartida, mentre que a França hi ha el dossier médical personnel.
Aquests són dos sistemes diferents pels quals el metge de capçalera de cada
país pot conèixer el teu historial mèdic. Per tant, tots dos tenen la mateixa
funció i permeten als metges de cada costat
consultar les teves dades, però no estan fets perquè es puguin creuar.
Doncs, hem fet una plataforma informàtica segura en la qual es puguin comunicar
els metges d’ambdues bandes.
N:
A un pacient que vingui
amb la targeta sanitària espanyola i a un altre que vingui amb la carte vitale,
se’ls atén de la mateixa manera?
C: Sí. Si et t’hi fixes, a baix, al tòtem que dispensa els
paperets del torn hi ha els dos forats: el de la targeta sanitària i el de la
carte vitale.
N: Quina creu que ha estat la resposta de la població
espanyola i francesa de la Cerdanya? Bé, ha estat un projecte que ha
sorgit proposta d’en Maragall i no tant
per l’interès de la població...
C: Sí que era un interès de la població. Jo personalment he
atès molts mitjans de comunicació des de la posada en marxa, sobretot
televisions franceses ja que ells ho han descobert de sobte mentre que a
Catalunya ja feia 12 anys que se’n parlava. Bé, doncs s’han fet molts
reportatges i en ells pots veure com la gent a la que entrevisten diuen que ja
era hora. Després hi poden haver petits desajustaments, però s’han solucionat,
com per exemple els canvis d’idioma en els resultats de proves adaptats a cada
pacient: català o francès.
N: Clar. I de moment, quina és la valoració després de tres
mesos de funcionament de l’hospital?
C: De moment molt
bona. Els usuaris francesos són una incògnita perquè, així com l’hospital antic
tenia molta història i estadístiques, amb els francesos no es sap. Nomes es
coneix en el cas de l’obstetrícia: hi havia un pacte des de feia 10 anys pel
qual les embarassades franceses podien fer ús de l’hospital. Això es feia
perquè era una necessitat.
N: Ara per l’altra banda, en el tema defuncions, com es
porten els cadàvers a la banda francesa?
C: Això és un problema
perquè hi ha una convenció europea sobre el trasllat de cadàvers en condicions
x que data de l’any 199... [busca un document]. El problema és que per quatre kilòmetres s’apliquen les mateixes
condicions que si vingués de l’altre punta de la Unió Europea. La llei
determina que, en els territoris fronterers, dos països limítrofes puguin fer
pactes bilaterals per alleugerir aquests tràmits. Entre Espanya i França s’està
fent, però són assumptes que s’han de tractar a nivell del Ministeri d’Afers
Exteriors i Cooperació perquè comporten la modificació d’una peça de la
legislació europea que firmen els Estats. Per tant, no és un tema que puguin
tractar els ajuntaments, l’hospital o les administracions de la Generalitat,
sinó que recau sobre l’Estat central. Mira, en el Consell Consultiu de
l’hospital hi ha un alcalde francès que és també senador (François Calvet) i
que ha estat molt actiu per solucionar aquest problema.
N: Per acabar, creu que
l’hospital podrà tirar endavant sense necessitar finançament europeu?
C: El FEDER va finançar la
construcció i mai es va preveure que posés diners pel funcionament, el qual
l’han d’assumir els sistemes públics de Catalunya i França. De moment hi ha el contracte programa que determina que les dues
administracions han d’aportar una quantitat de diners durant 5 anys tancats,
temps durant el qual s’ha determinat un règim econòmic especial. Quan
transcorri aquest temps, l’hospital ja funcionarà amb normalitat i es podran
fer les estadístiques per la part francesa que ara es desconeixen perquè no
existia un hospital a l’Alta Cerdanya.
N: Doncs això és tot.
Moltes gràcies per l informació i pel temps.
C: I ara.
No hay comentarios:
Publicar un comentario